|
… i el pianista, segueix desgranant les notes d’un tango famós.
Les llums del cabaret, van perdent intensitat. Un focus taladra
la sala i enfoca amb perfecte circumferència blanca, el
presentador del local que amb el micròfon a la mà saluda
jovialment: - Bona nit Srs. i Sres. Tinc avui el privilegi de
presentar-vos una persona molt rellevant. Una personalitat que
ha sortit per tots els canals de televisió mundials. Que és
fruit constant d’entrevistes per premsa i ràdio. Tres llibres
apareguts últimament, fan un laboriós estudi d’ell. Ha estat
convidat a presentar-se als més famosos “musics halls” del món.
Amb nosaltres i per gaudir-ne d’ell, els presento, el genial! el
gran dintre els grans! L’únic! El gran Miti!! (aplaudiments
generals) I ràpidament un corriment de cortina, i el focus il•lumina,
un xicot de lo més vulgar. El presentador li allarga el micro.
El seu aspecte encara que polit, no es molt elegant... ni
estrafolari. No es ni alt, ni baix. Ni prim, ni gordo. Ni un
“guaperas”, ni per apretar a córrer. Un ull a la dreta, un a
l’esquerra i el nas, això si, correctíssim de mides al mig.
Mirant-se al públic diu els següents mots:
- Bona nit a tothom. La majoria de vosaltres ja em coneixeu per
revistes, programes de televisió i algun que altre llibre. Tots
els científics em consideren un cas únic en el món. El que
col•laboren afirmativament els cervells electrònics mes potents
de la terra. Tots estan d’acord en afirmar que sóc... que sóc
l’últim home corrent que queda al planeta. Bona nit a tothom.
Aplaudiments. Molts aplaudiments. Frenètics aplaudiments.
Segueixen els forts aplaudiments. “L’únic home corrent” enfila
el seu retorn al fons de l’escenari. En aquest breu camí fa uns
salts, com si amb el cap, volgués connectar amb una pilota de
futbol imaginaria, salta una i un altre vegada. Segueixen els
aplaudiments.
|
