|
Al quedar-se de sobte la ciutat a les fosques, quan encara no
són les 21h. i els carrers i plaça d’Armes estan replets de
gent, en pocs minuts han quedat desèrtics. Tothom s’ha replegat
a casa seva o en la primera que ha trobat. Els trets de morter
de la guàrdia republicana indiquen clarament l’inici del “FREGAO”.
Silenci absolut. Aquest dura molta estona. De tant en tant el
silenci és trencat pel soroll d’unes petjades pressudes d’algun
soldat, doncs, sonen fortes i metàl•liques pels claus de les
seves botes. Però durant mitja hora llarga domina a chalhuanca
el silenci. Aquest, seria impossible en una nit corrent, ja que
els centenars de gossos que habiten aquestes ciutats andines a
aquestes hores fan les seves xerrameques-lladrucs explicant-se
com els ha anta el dia i si han trobat quelcom d’aliment...
Aquests lladrucs s’aproximen i s’allunyen com els relleus
escumosos de la mar, però sempre t’arriba un prop teu que
t’irrita. Si tens un xic més de paciència aquests lladrucs es
faran llunyans, llunyans... i potser somiaràs en colors. Però
aquesta ni és diferent. Els gossos de Chalhuanca estan
esporuguits, amb la cua entre cames, i més d’un tremolant.
Presenteixen el perill. Silenci, silenci... més lluny, em sembla
sentir sorolls, són crits de gent. No puc entendre que diuen. Al
cap d’un moment aquests s’apropen, però segueixo sense captar el
significat de les seves paraules. Corredisses si, moltes. De
sobte sento ben clar:
A l’entrada de la dècada dels anys 80, quan era President del
Perú, l’aristòcrata Fdo. Belaunde de Terry, neix el grup
terrorista “Sendero Luminoso”. El seu dirigent es un ex-profesor
de La universitat d’Ayacucho, Manuel Abimael Guzman Renose,
conegut per “camarada Renose”, que inspira la seva filosofia –
revolucionaria en un llibre del seu compatriota Juan Carlos
Mariategui (1894-1930) que ja es titulava “El Sendero Luminoso”
de clar sentit comunista – maoista. El 3 d’agost de 1982,
assalten La universitat d’Ayacucho en la batalla de mes de 4h.,
moriran 20 guerrillers i 5 militars. Serà el 26 d’Agost de 1984
quan es trobava una fossa comú amb 50 cadàvers mutilats. Vuit
dies abans en la mateixa serralada andina s’havien trobat 12
cossos mes assassinats. La policia especial antiguerrilla,
anomenada “sinchi” acusa al “Sendero Luminoso”. Investigacions
“INSITU” de parlamentaris acusen als “sinchis” d’aquest
assassinats. En l’any 1984 serà la matança de 8 periodistes a
prop d’Ayacucho, que es presumia, devien tenir concretada una
entrevista amb dirigents del “Sendero Luminoso”, succés que
pressiona al President General Belaunde a nombrar a l’escriptor
Mario Vargas Llosas, cap. de la entrevista.
“La ciudad es nuestra, la ciudad es nuestra”. Estic espantat. El
meu cervell es dispara pensant deu mil tragèdies que em poden
passar. Sé que estic a un pèl del pànic. Per sort em controlo.
Ara sento ràfegues dels subfusells coreans “AKM” amb que estan
equipats els guàrdies republicans. Corredisses. Silenci. De nou
“La ciudad es nuestra...” suposo que aquests són els crits que
fan els guerrillers del “Sendero Luminoso” i que esporuguen els
soldats republicans, doncs aquests, encara que professionals,
són molt joves, fins i tot de 17, 18 o 19 anys. Més ràfegues,
aquestes davant l’Hotel Zagarra en que m’hostejo. “Deu meu, se
que m’estimes molt, sigui la teva voluntat”. Aquesta senzilla
oració em dóna la tranquil•litat que em fa falta. –“La ciudad es
nuestra”. Segueixen cridant els del “Sendero Luminoso”. Hi ha
una veu d’un guerriller que em sembla la podria reconèixer doncs
és la que crida més. Molt probable sigui la del cap de la
guerrilla que no es cansa de repetir. –“ La ciudad es nuestra”.
La guàrdia republicana es deu organitzar doncs ara sento que
diuen els seus noms de pila molt ràpidament: Basilio, Amilcar,
Gregorio, Anibal, Grimaldo... i una extensa ràfega de “AKM”.
Penso entendre el motiu. Els guàrdies tenen por de tirar per no
matar-se entre ells, doncs la nit que han escollit els
guerrillers és sense lluna i la ciutat és negra com una gola de
llop. Al cantar els noms del seu pelotó saben que el que tenen
davant és un guerriller i disparen. – Mario, Carlos, Javier...
Ara els guerrillers fan el mateix però amb una cançó. Un la
comença i ràpidament l’altre la continua i l’altre i l’altre.
Això és ràpid són més poques notes les que entona cada
guerriller. És comprensible, ells no poden deixar constància del
timbre de la veu, i molt menys els seus noms de pila. El
“Sendero Luminoso” té guerriller que crida – “La ciudad es
nuestra”, no té cap problema doncs viu entre altres, en la
cordillera andina i sap que ja deu estar identificat. Menys
crits, menys trets... retorna el silenci. Un silenci que no deu
complaure a cap de les dues parts. Al “Sendero Luminoso”, perquè
demà estarà tot igual que estava en la ciutat de Chalhuanca. Als
guàrdies republicans perquè no ha estat gens lluïda la seva
actuació i potser vindran represàlies del alts comandaments.
Encara és negra nit no se sent res. És possible que uns
guerrillers tornin a la cordillera i altres a les seves cases de
la
d’una delegació per aclarir aquests fets. En la meva opinió,
l’escriptor es deixa manipular descaradament, donant el
veredicte que necessitava el Govern. (Aquest es vendrà “per un
plat de llenties”, que va ser, un càrrec Governamental). En
l’any 1987 quan el Papa Woytila visitava Lima un atemptat deixa
a les fosques la ciutat, i en la falda d’una muntanya s’encén
unes enormes fogates que dibuixant una falç i un martell, símbol
del “Sendero Luminoso”. Enguany el mes de Juliol, 19 camperols
són assassinats i a 26 km. 12 més. La policia acusa al “Sendero
Luminoso” més moltíssims d’aquests camperols indis d’origen
quechua, saben que els causants d’aquestes massacres són els
propis policies antiguerrilla “SINCHIS”. Será a 1993, quan el
President Fujimori detendrà el cap de “Sendero Luminos” en
Manuel Abimael Guzman Renose, tancant-lo en una presó militar de
per vida.
mateixa ciutat conquerida per unes poques hores. Per retrocedir
també necessiten l’ajuda de la foscor de la nit.
|
