|
- Què mires, enanu, no veus que sóc molt més alt que tu?
- Sí, però jo faig soroll; toco campanes,...
- Bah! Això no és res. Si jo volgués em podria tornar un volcà i
ja veuries si en faria de soroll. A més sempre que toques
campanes toques a morts...
- No és veritat, també toco a bateig, algun casament...
- Sí, Sí, 26 vegades aquest any a morts i 9 a bateig...
- Què, i quan vaig tocar a somaten? quan vas començar a
cremar-te l’estiu passat.
- Ep, aquí sí que reconec que vas fer una bona feina. Recordo
que tocaves ha arrebat amb una intensitat com mai t’havia sentit.
Semblava que els teus badalls s’havien de fondre de tan ràpids i
forts que tocaven.
- Es que l’ocasió s’ho mereixia. Es cremava la meva muntanya.
- Meva has dit?
- Perquè no. Som veïns, i jo de tant mirar-te fins i tot et
trobo guapa.
- Bé posats en pla amical, tu si que ets el campanar més guapo
de la rodalia.
- I tu la muntanya més esvelta. Mira aquest últim hivern quan
estaves nevada estaves preciosa; en recordaves la més bella de
les núvies que mai hagin existit.
- Doncs posats en pla sentimental, tu aquests jorns de
primavera, quan surten els primers raigs de sol quedes rodejada
de llums daurades i sembles com el príncep mes bell que així ha
existit mai.
- I tu per la tardor quan agafes tots aquells càlids colors
desde fulles de sang, or, coure, bronze, acabant amb fulles de
plata...
- Plata brillant son les teves campanes quan la lluna plena t’il•lumina.
Quins sospirs d’amor sento dintre meu.
- Igual que jo, quan el vaig veure coronada amb l’arc de sant
Martí.
Llavors vaig sàpiguer de segur que tu erets el meu gran amor de
la meva vida.
- T’estimo campanar.
- T’estimo muntanya.
Ning, ning, nang, nang, nang, ning, ning, nang, nang ...
“ Caram diu el mossèn, perquè toquen les campanes a bodes si
avui no n’hi ha cap? “
Kim Mititieri i Garcia
Gelida 7 de Desembre del 1996.
|
