|
...i el pianista, segueix
desgranant les notes d’un tango famós. Les llums del cabaret,
van perdent intensitat. Un focus taladra la sala i enfoca amb
perfecta circumferència blanca, el presentador del local que amb
el micròfon a la mà saluda jovialment: - Bona nit Srs. i Sres.
Tinc avui el privilegi de presentar-vos una persona molt
rellevant. Una personalitat que ha sortit per tot els canals de
televisió mundials.
Que és
fruit constant d’entrevistes per premsa i radio. Té tres llibres
apareguts últimament, fan un laboriós estudi d’ell. Ha estat
convidat a presentar-se als mes famosos “Music Halls” del mon.
Amb nosaltres i per gaudir-ne d’ell els presento, el genial! el
gran dintre el grans! l’únic! EL GRAN MITI!! (aplaudiments
generals) i ràpidament un corriment de la cortina, i el focus il•lumina,
un xicot de lo mes vulgar. El presentador li allarga el micro.
El seu
aspecte encara que vulgui, no es molt elegant... ni estrafalari.
No es ni alt ni baix. Ni prim, ni gordo. Ni un “guaperas”, ni
per apretar a córrer. Un ull a la dreta, un a l’esquerra i el
nas, això si, correctíssim de mides, al mig. Mirant-se al públic
diu els següents mots: Bona nit a tothom. La majoria de
vosaltres ja hem coneixeu per revistes, programes de televisió i
algun que altre llibre. Tots els científics hem consideren un
cas únic en el món.
El que
col•laboraran afirmativament els cervells electrònics mes
potents de la terra. Tots estan d’acord que soc... que soc
l’últim home corrent que queda al planeta. Bona nit a tothom.
Aplaudiments.
Molts
aplaudiments. Frenètics aplaudiments. Un que altre sospir femení.
Sanglots. Alguns masculins. Segueixen els forts aplaudiments.
“L’únic home corrent” enfila el seu retorn al fons del escenari.
En aquest
breu camí fa uns salts, com si amb el cap volgués connectar amb
una pilota de futbol imaginaria, salta una i altra vegada,
segueixen els aplaudiments.
Kim Mititieri i Garcia. |
