|
Fa molt de temps que se que els arbres parlen.
Quan el vent passa entre les seves branques i fulles, ells
aprofiten aquesta energia per parlar. El vent sempre bufa al
matí, al trencar el dia i per la tarda, quan entra poc a poc la
nit.
- Uf, quin ensurt he tingut avui! L’amo del bosc, amb la destral
a l’esquena, s’ha quedat mirant-me i jo he pensat el pitjor, que
em venia a tallar. Ha estat rumiant una estona... i per fi, ha
seguit bosc amunt.
- Jo també l’he vist, més com encara són petit, no m’he
preocupat gens.
Carena amunt un arbre crida:
- Us puc assegura que ja ve el bon temps! Aquesta nit en les
meves branques he tingut un nombrós grup d’estornells. Quan ells
arriben, l’estiu està a punt d’arribar.
Més avall en la plana assoleiada, una petita alzina li deia a
una molt gran:
- I ¿perquè els arbres no podem caminar, moure’ns, córrer...
sempre tenim que estar arrelats al mateix lloc? Jo voldria anar
a dalt d’aquell turó que, segons els meus amics els ocells, es
veu el mar. Per què Deu ens ha castigat a estar eternament en el
mateix lloc?
- Fill meu, això no és així. Nosaltres podem anar amunt o avall
per aquest bosc, i fins i tot, més lluny del bosca, si cal.
- Com pare? Jo vull anar dalt del turó a veure el mar.
- Et prometo que hi aniràs, tingues una mica de paciència.
Passà un temps i un dia el pare li digué al seu
fill:
- De la quarta branca, en la que et toca més el sol, fes-ne un
gros aglà. Quan l’hagis fet, seguirem l’estratègia perquè puguis
moure’t de lloc.
Passaren unes setmanes i efectivament, en aquella branca hi
penjava un gros aglà
.
- Ei! Estigues al cas del que et diré. I segueix exactament les
meves ordres.
Sota l’arbre un porc senglar estava arrencant l’herba amb els
seus ullals, mentre buscava tòfones.
- Ara! Deixa caure el teu aglà!!
I va ser exacte, ja que l’aglà va impactar en el
cap del porc senglar. Aquest va grunyir i en veure la bona pinta
que feia l’aglà, se’l va cruspir. I com devia ser l’hora de fer
la becaina, es va repatxar enmig de la terra que ell mateix
havia remogut.
Unes hores més tard, tot grunyint, va fer un seguit de
rebolcades i va començar a caminar, amb molta mandra, direcció
al turó. Quan va arribar a dalt va defecar una gran tova.
- El meu pla ha sortit perfecte. Ara, fill meu, deixa fer a la
nostre mare naturalesa.
- La veritat, pare, és que no entenc res!
- Paciència, fill, paciència. Ja ho aniràs entenent...
Molts dies i nits es succeïren i la primavera
deixà pas a l’estiu i aquest a una curta tardor i un llarg
hivern... I quan el sol va fondre la neu del turó, a les set
setmanes, la gran alzina va dir:
- Mira, fill meu, a dalt del turó. La defecació del porc senglar
va deixar la teva llavor i Deu, amb sa bondat infinita, l’ha fet
germinar. Ara sols ens resta veure-la com creix.
Tres anys més tard, amb el vent del captard vaig
sentir aquesta conversa:
- Ei, ei! Com està avui el mar?
- Una mica esvalotat.
- I els dofins? Que també hi són avui?
Em vaig perdre la resposta, doncs tornava capa a
casa corrent. Avui per la tele donen el Barça de futbol.
Conte inspirat en el que em
va explicar la meva filla
Montserrat de quatre anys
Vallborgina, 8 de febrer de 1998
Joaquim Mititieri i Garcia.
|
