|
En què encara hi havia reis, prínceps i princeses…
Les muntanyes, el sol, els núvols, els rius, les flors… tenien
uns tons de set colors…
En la nostra història, hi havia una princesa molt, molt maca,
però molt, molt capriciosa.
El rei, el seu pare, la volia casar i ella hi
posava moltes pegues. Que volia un príncep de tres metres dalt,
que si en volia un d’ulls blaus amb peus que calcessin un 49 i
mig…
… … …
En unes muntanyes llunyanes hi vivia un noiet
molt eixerit, que feia de pastor d’un grapat de bens. Ell tenia
molta cura de la natura… aixecava arbres i branques, després
d’una ventada o d’una nevada… treia una espina clavada al peu
d’una guineu… era un bon noi.
Un dia anant amb els bens per un camí reial, va
veure passar una bella carrossa. A dintre hi anava una persona,
que era la més bella que havia vist mai (la princesa capriciosa).
Va ser com un fletxaso del déu Cupido. (Ell se’n va enamorar de
sobte). El carruatge va seguir marxant com si res, un cop
sortejats el pastor i els bens.
El rei seguia
amb la seva dèria de casar la princesa. Ella posant-hi pegues.
Que si vull un príncep amb ales, que si vull un príncep ros amb
ulls blaus, però que medeixi menys d’un metre, que…
Fins que un dia el rei va dir “Prou!, digues un
caprici més i t’hauràs de casar amb el que sigui”. La bella
princesa s’ho va rumiar molt, i finalment, li va dir: ”Pare, et
prometo que em casaré amb el primer noi que em porti una rosa
vermella per Nadal”.
Acte seguit van sortir pregoners per tot el regne
anunciant el caprici de la princesa. Allò no podia ser! No
existien les roses vermelles! Totes les roses que existien eren
blanques!
Quan la notícia va arribar a les orelles del
nostre noiet, se’n va anar corrent a un roser amic. “Roser,
company meu, et vull demanar que em facis un favor molt
important”. “Diga’m què vols”, va dir el roser. “Que em facis
una rosa”, va dir el pastor. “Però què dius, ximplet! No veus
que estic adormit i les meves branques estan seques.” “Ho has de
fer per mi, , és molt important”, deia el noiet. “No, impossible!,
deia el roser. Amb això que sentí tota la conversa, un ocell
pinçà. “Roser, que el pastor et demana per favor, no te’n
recordes que l’any passat amb aquella fotta nevada que ell et va
desenterrar de la neu, li deus aquest favor.” “Encara que
volgués complaure’l, no podria, estic tot sec, fa molt fred, no
puc fer res.” “Tinc una idea”, va dir l’ocellet, “si jo em posés
en una branqueta donant-te calor, tu podries fer una flor per al
nostre amic”. “Ho podem provar, encara que això ho veig molt
difícil.“ “No, home, no, jo no em mouré de la teva branqueta,
estaré com si estés covant un dels meus ous.” “Provem-ho” va dir
el roser. “Gràcies” va dir el noiet i fent unes llargues
gambades els va deixar.
Ells, el roser i l’ocell, començaren la difícil
operació. El roser va complir la seva paraula. L’ocell va
aguantar el fred, el fort i gelat vent i inclosa una petita
nevada.
Per fi, després de reverdejar la branqueta, i sortir-ne un
puncella, es va fer gran i formosa. L’ocell aguantava estoic, el
roser també.
Va arribar el dia 24 de desembre, el dia que el
pastor va dir que vindria a buscar la flor.
I ell va venir. L’ocell es va apartar i va
ensenyar la rosa. “Però, què heu fet? Si havia de ser vermella!”
va exlcamar alarmat el noi. “Però si les roses vermelles no
existeixen” va exclamar el roser, “Bé, no us esvereu, demà és
Nadal i vina a buscar la teva rosa vermella” “No sé com?” va
refunfunyar el roser. El noiet va marxar.
L’ocell es va posar sobre la rosa, “Ara amic
roser, fes una espineta… més grossa, més grossa… roser, més
grossa…” quan l’espina li va tocar el cor, va dir-li “més grossa…”
i li va atrevessar el cors i li van sortir tres gotes de sang,
que van deixar tota la rosa vermella.
L’endemà va venir tot corrent el pastor, va
agafar la rosa vermella i tot ràpid va donar les gràcies al
roser i no es va adonar que als seus peus hi havia l’ocellet
mort.
… … …
Al final, el rei va anar a bodes de la seva
princesa i el pastor.
… … …
Des de llavors els “humans”, sempre que volem
expressar un gran amor ho fem amb una rosa vermella, sense saber
que va ser el sacrifici d’un ocellet.
Dedicat al meu fill i germà, Salvador Diago Subirana.
Les “males lengues” diuen que aquest conte
és d´en Óscar Wilde, juro que no he llegit mai
aquest autor. De ser aixi segur seria molt més bo
i mes curt.
Kim Mititieri i García. |
