|
Tot va començar, quant un diumenge a l’hora de
dinar, tots asseguts a taula, els vaig dir:
- Sabeu, que aquest matí la vostra germana la mes
petita i jo hem anat a la Font Freda. Allà hem esmorzat i hem
vist passar molts caçadors que feien una batuda de senglars.
- Menys mal que han anat cap a la dreta, a Cal
Ginebreda, nosaltres anàvem cap a la Font dels Caçadors, al
Torrent de Vallverdina. I marxen caminant.
- Quan estem a 50 metros de la Font de Caçador,
sentim una ramor de correrices; cony, es al mateix costat que
estem nosaltres. Son una camada de senglars, que han fugit dels
caçadors. Deuen ser uns deu o quinze. La Montserrat ja es Font
amunt jo estic a punt de començar la pujada a la Font. Dret.
Veig com passen entre mates i esbarzers els senglars. L’últim es
mes blanc; es para; s’aixeca i hem tira un pedra. Que jo esquivo
fent un salt com de rugby. I desplegant el mocador ensenyo a
tots els de casa, la mama Rosada, la Marina, l’Eva, l’Anna amb
el seu promès Josep i també la petita, la Montserrat.
- Aquesta es la pedra, ara jo us dic, com un
senglar es pot posar dret i tirar una pedra?
- El vaig veure
uns segons i era mes blanc que la resta de senglars; però ple
d’esgarrinxades i costres; d’uns profunds ulls negres.... no se
família... estic fet un lio... la pedra la portaré a la Guàrdia
Civil, per si hi ha alguna empremta. L’Anna va anar a l’escola
amb un nen, que el seu pare estava a la “División de
Investigación” de la Guàrdia Civil, a veure i em pot ajudar.
Han passat unes setmanes. De la ajuda de la
Guàrdia Civil, res de res. Si hi havia empremtes, mes no hi
havia cap referència.
Quan varem tornar un dissabte al matí, a esmorzar
a la “taula triangular” de la Montserrat, aquesta em va
preguntar:
- Papa que tornarem a veure el nen senglar?
- No ho se Montserrat. No se segur si era una
persona.
I aquí va acabar la conversa.
Dues setmanes mes tard, varem anar a veure la
família de Can Voltà, que tenen una nena petita, que es amiga de
la Montserrat. Desprès d’estar una bona estona amb ells i els
seus gossos, ens acomiadem i agafem el nostre jeep, per tornar a
casa. Hem recorregut només un kilòmetre, quan ven clar, com la
llum del dia, un nen o un nen-jabalí, blanc, com un glop de llet,
travessa el camí rural i s’endinsa al bosc, corrent de quatre
potes!
Un altre volta hem vist el nen senglar!!
Joaquim Mititieri i Garcia |
