|
Neix al Poble Nou de Barcelona, de pare i mare
tintorers. Va a l’escola de la Sra. Eulàlia i més tard, a
l’Acadèmia del Sr. Guillem, a menys de cent metres l’una de
l’altra.
És bona estudiant i decideixen que vagi a la
universitat. Escull la carrera d’Economia. I el que ningú no sap
és que és un pla que porta pensat des de fa anys per culpa dels
seus llavis. L’Elvira sap que no és lletja, però... no té llavis,
gairebé. Per aquesta causa mai cap noi li ha donat un bes
apassionat, doncs no té on rebre’l.
Està acabant la carrera. Estudia amb ràbia. Com
que no té xicot i les amigues no li interessen, tot el seu
esforç és per als estudis. Treu unes notes brillants. Abans
d’acabar la carrera d’Econòmiques ja l’han fixat una empresa
multinacional, amb un sou ben important.
Progressa amb l’empresa, al mateix ritme que el
seu sou. No se li coneix cap vici, bé si, un: l’avarícia. Tothom
pot comprovar que no es gasta ni un duro. A cada ingrés que fa a
“la Caixa” el Sr. Director li fa una reverència. Ara té tants
diners que al Sr. Director aviat, amb tantes reverències, li
tocarà el cap a terra...
Un bon dia demana un any sabàtic a l’empresa,
canvia tots els seus milions de pessetes en dòlars USA i viatja
a Boston.
Es presenta al doctor en cap de cirurgia estètica
del prestigiós hospital St. Heligius, pel qual han passat
personatges famosos de tot el món i li demana que vol un
trasplant. Tot parlant, li col•loca sobre la taula de caoba del
despatx del doctor 50.000 dòlars, més 10.000 dòlars pels
ajudants. Si el trasplant té èxit, repetirà el pagament.
- Però digui’m senyoreta, que ès el que vol trasplantar?
- Miri doctor, pràcticament no hi tingut mai llavis. Tinc la
frustració de que mai he estat besada. S’ha acabat. Ara tinc els
suficients diners per pagar-me el millor cirurgià plàstic del
món, perquè em construeixi els llavis més excitants del món. ( I
traient d’un sobre dos grans fotos, li mostra). Vull el llavi
superior de la Marilyn Monroe i l’inferior de la Marlen
Dietrich. Sé el que està pensant doctor, que el de la Marilyn
quasi trencat en el centre sembla que ofereixi ja el bes. I el
de la Dietrich, malsudet, humit i caigut provoca el desig d’una
fel•lació. Això és el que vull!
- Bé, ho trobo genial senyoreta, però, d’on trèiem els teixits
per fer aquesta creació?
- D’aquí doctor. (S’arremanga el vestit i li ensenya la seva
protuberant vulva) Els que em falta als llavis els meus pares
m’ho van col•locar aquí.
- Aixó és impossible. Això no s’ha fet mai...
- Possiblement tampoc no ha cobrat mai 100.000 dolar. En el meu
país són gairebé setze milions de pessetes.
L’avarícia fa dubtar al doctor.
- Bé, ho consultaré amb el meu equip.
- Com que espero que dirà que si i com que acabo d’arribar al
país i no tinc hotel, m’autoingresso a una habitació del St.
Heligius.
I així va anar.
El doctor li va dir que si i començaren unes
proves en el més estricte secret. Era tan secret, que va aixecar
sospites en un periodista i va començar a investigar.
L’operació es va realitzar als 40 dies d’haver
estat ingressada. Ara uns 20 dies més per acabar el trasplant.
Quant aquestes acaben, un matí, tot l’hospital, tot Boston, tot
America, tot el món es va commocionar:
“Una jove catalana es fa implantar el llavi
superior de Marilyn Monroe i l’inferior de la Marlene Dietrich.
Quina explosió!”
Que qui serà l’afortunat en rebre el primer bes i bla, bla, bla...
Per sort, de la vulva, res de res.
L’Elvira està optimista. Tot segueix com s’havia
previst. La filtració a la premsa l’havia fet anònimament ella
mateixa.
Arriba el gran dia. Avui el doctor li treu les
benes. En quedar el seu rostre lliure, se sent en tota la sala:
- Ohh!
- Felicitats doctor. Ha fet una obra d’art. – Li diu l’Elvira.
A fora l’esperen el periodista i el seu fotògraf.
Tothom queda bocabadat amb la bellesa d’aquells llavis.
- Anunciï a tot el món que d’aquí a vuit dies subastaré el meu
primer bes, fet amb aquesta boca que es considera la més bella i
apassionada que ha existit mai.
Es reben reserves per a la subasta des de tot el
món.
Els japonesos i els àrabs són els més interessats.
Arriba el gran dia i la sala d’actes de l’hospital St.Heligius
està plena de gom a gom, s’encén un focus i es veu l’Elvira
vestida amb un vestit llarg blanc, con una vestal, amb un rostre
on destaquen els llavis més bells que mai han existit. Breu
parlament del doctor i comença la subasta: 2.000, 3.000, 5.000
un japonès, 10.000 un àrab, 12.000... 16.000... L’Elvira va
pensant “que pugin, que pugin... al menys fins els 60.000 per
acabar de pagar al doctor, perquè pagant aquest vestit m’he
quedat sense un ral”. 45.000, 50.000, 60.000 ... 70.000!
Adjudicat primer bes al jeque Amir. Aplaudiments.
El jeque puja a l’escenari. S’apropa a l’Elvira i crida:
- No puc fer el petó! Està tot ple de sang! L’operació ha
fracassat! Hi ha rebuig!
- No, no!!! – crida el doctor- És que li ha vingut la regla!!!
Al admirat Bukowki.
Joaquim Mititieri i Garcia
|
