| Més
amunt del setè cel, hi havia una ànima pura que desitjava
descendir al mon amb il•lusió llargament perseguida d’esser un
gran caçador. A la terra, una parella d’indis HUAORANIS, havien
concebut el segon descendent. I, tal com estava establert a la
setena setmana, amb un vol més suau que l’alè, més suau que el
vol d’una papallona, més suau que el vol d’un angelet de juliol...
tingué ànima la diminuta criatura. Molt llargues va trobar les
trenta sis setmanes que faltaven... però un matí de sol de cinc
colors, la mare va parir aquell infantó.
Embolicat amb tendres fulles, la mare presentà el
nadó a la família. És perfecte; té dret a la vida, i com a tal
el pare el defensarà fins a la majoria de coneixements. Passen
llunes i més llunes. La criatura camina, parla i fa la seva
primera cursa volent agafar la seva primera presa. Fracassa.
Aquella papallona indolent, de sobte remunta el vol com un llamp
invertit... el nen es queda seriós.
Moltes nits pensa que vol ser un gran caçador.
Un dia que la tribu ha sortit de cacera, quan a
les cabanes només hi ha gent desdentegada i amb el cos corbat,
ell vol fer la gran cacera. Agafa una “gran llança” i surt de
nou de cacera. Camina cap el riu i enmig d’una platgeta negra
veu un porc sanglà que l’iguala en edat però no en pes. L’infant
estreny ben fort la “gran llança” que no és altra cosa que una
sageta normal, i emprenent ràpida carrera contra l’animal,
impacta en aquest, que atent i amb el cap baix, l’espera. La
càrrega de la criatura és infructuosa, però no així l’impacte
que fa rebolcar pel terra al menut caçador.
Amb crits estridents, l’animal arrossega l’infant
fins a la vora de la selva.
Enredat per enmig de les vint soques d’una altíssima palmera,
queda inconscient i mal parat, el “gran caçador”.
Al retorn de la cacera, al família troba a faltar
el nen. Ràpidament, “Centella”, el gos d’olfateig més fi que té
la família, el troba. El bruixot fa els seus fums i càntics i
cura l’infant.
Setmanes més tard, el nen fa els tres anys... i
una coixesa molt forta fa que no pugui córrer mai més.
Però pensant que es pot curar, l’infant s’esforça
cada dia en fer curses curtetes, d’amagat de tothom, diàriament
amb idèntic resultat: cau una, cent i mil vegades per terra.
Un dia la família pren una dramàtica decisió. De
nit, i quan l’infant està en el segon son, el posen dins una
cistella i el treuen del poblat. L’embarquen en una canoa i,
seguint riu avall per entre ràpids i perilloses soques d’arbres
traïdors, fan un llarg viatge en plena nit.
Aquí el riu va més ple i el corrent és més suau.
Silenciosament s’han aturat a la vorera i desembarquen l’infant,
el qual, encara esparverat dins la cistella veu com l’entren
terra endins. El trajecte és curt. Davant d’una gran cabana,
deixen l’infantó. Tornen a la canoa i, quan les primeres
silencioses palades retornen els indis al seu hàbitat, el cel
esclata majestuós en cinc colors.
Uns galls canten... El germà Angel, mig
endormiscat, veu davant de la seva porta, encara dins la
cistella, un altre esser per la seva missió caputxina.
El coix aprèn ràpid. Es brillant. Té pressa.
Sembla com si tota la pressa que no pot demostrar amb el seu
cos, la vulgui aconseguir corrent amb la seva ment.
Un dia, el germà Angel va trobar-se un tros de
paper que escrit amb la lletra infantil del coixet, deia així:
Recordo la llet de la mare,
però trobo a faltar mes
els seus pits calents.
Recordo l’olor del meu poble
però trobo a faltar mes
les llepades del meu gos.
Recordo la cabana familiar
però trobo a faltar mes
la meva llança de cacera,
doncs dos estels de cop vull enllançar.
- Mira, ja tenim la missió de Pompeia, un caçador d’estels.
HISENDA PRIMAVERA
28 D’AGOST DE 1986 (00:45 AM)
(Riu Napo, Amazònia Ecuatoriana)
Joaquim Mititieri i Garcia..
|
